Història

ORÍGENS

La transformació d´aquest eix de l´Eixample de Barcelona en un dels carrers més luxosos del món ha estat un procés llarg i no exempt de dificultats. El reconeixement vindria després dels Jocs Olímpics de 1992, quan el prestigiós urbanista nord-americà Allan B. Jacobs el va incloure en el seu llibre sobre els carrers més importants del món, Great Streets, posant-lo a l´alçada de la Cinquena Avinguda o dels Camps Elisis (bulevard francès en què s´emmiralla).

El tret distintiu, però, és haver aconseguir el maridatge perfecte entre patrimoni arquitectònic i oferta comercial d´alta gama. Però, anem a pams, perquè el camí no ha estat gens fàcil.

PRIMERS LLOGATERS

Per entendre la seva formació hauríem de fer un viatge en el temps i traslladar-nos a la Barcelona del segle XIV. El rei Pere el Cerimoniós dicta un privilegi l´any 1370 en què prohibeix la construcció de més edificis religiosos dintre de la ciutat medieval emmurallada. Una d´aquestes construccions s´enlairaria aproximadament al davant d´on ara es troba la Casa Batlló d´Antoni Gaudí. Era un convent franciscà anomenat Santa Maria de Jesús (1429). Del Portal de l´Àngel fins allà el passeig prenia el nom de Camí de Jesús i, des d´allà en amunt Camí de Gràcia, un cop consolidat aquest nucli poblacional al nord de la ciutat.

El convent aguantaria fins la invasió de les tropes napoleòniques, que el 1813 el tirarien a terra. Uns anys més tard, durant el Trienni Liberal (1820-1823) -en temps de Ferran VII- les autoritats municipals decidiren endreçar el camí. Li encarregaren a l´enginyer militar Ramon Plana, tot i que no el duria a terme a causa de la restauració del règim absolutista. Agafaria el testimoni el Capità General de Catalunya, Francisco Bernaldo de Quirós -Marquès de Campo Sagrado-, l´agost del 1824.

INICIS POC NOBLES

Per sufragar les despeses el rei va aprovar un impost de vint reals de velló sobre cada porc que se sacrificava a la ciutat. Curiós d´observar, doncs, com aquest passeig tan glamurós té uns orígens tan poc nobles. El cert és que la taxa va donar els seus fruits i tres anys després -enlloc dels cinc previstos- s´inaugurava l´adequació d´aquest camí que portava a la Vila de Gràcia. El 1852 s´hi instal·larien els primers fanals de gas.

La filla de Ferran VII, Isabel II, seria l´encarregada de col·locar la primera pedra del projecte urbanístic ideat per l´enginyer Ildefons Cerdà. Fou el 4 d´octubre del 1860. S´havia aprovat un any abans i suposava un alliberament per a la ciutat de Barcelona, fins llavors encotillada per les muralles de l´època medieval. Significava multiplicar per deu la superfície urbanitzable, tot un desafiament per als arquitectes i mestres d´obres. En definitiva, el tret de sortida que posaria les bases del Modernisme.

ESPAI DE LLEURE

De bon començament, els aristòcrates i burgesos van triar el passeig de Gràcia per construir els seus palauets. I és que ja coneixien l´espai, doncs allà hi anaven a passejar i divertir-se. Abans del Pla Cerdà s´hi van obrir espais verds (Prado Catalán, Camps Elisis, Jardí de la Nimfa, Criadero, Tívoli, Español) farcits de restaurants i teatres. Aquests últims, això sí, de fusta, davant la possibilitat de ser enderrocats per ordre ministerial. No en va regia una llei militar que prohibia construir extramurs de la ciutat, a una distància corresponent al tret d´una bala de canó. O el que és el mateix, 1.250 metres.

El Pla Cerdà acabaria amb totes aquestes restriccions i donaria pas a la febre constructora. El que s´esdevindria després ja és força conegut. Un progressiu trasllat dels comerços més exclusius des del carrer Ferran i la Rambla fins al nou passeig, en un intent per seguir els passos de la seva clientela potencial.

REDESCOBRINT EL PATRIMONI MODERNISTA

A mitjan segle XX van ser els bancs els que guanyaren terreny, fent disminuir l´afluència de vianants a les seves voreres. Després del trasllat d´aquestes entitats a d´altres zones, tornarien a revifar les botigues més prestigioses. El redescobriment del patrimoni modernista faria del carrer una cita ineludible, inclosa a tots els programes turístics internacionals. Avui en dia, fer-se un lloc al passeig de Gràcia és una fita per la que lluiten les firmes més prestigioses del món. Una tasca no gens fàcil donada la competència i la significació que per a elles té comptar amb un punt de venda en aquest carrer barceloní.

El districte de l´Eixample compte amb el catàleg més important d´edificis modernistes i el passeig de Gràcia, per la seva banda, atresora els més reconeguts internacionalment. Tot això té una explicació. Arran del projecte urbanístic d´Ildefons Cerdà les grans famílies barcelonines deixen enrere l´estretor de la ciutat vella i aposten per aquest nou espai, més ampli i prestigiós. Per ser algú a finals del segle XIX calia deixar-se veure, i no només lluint els millors vestits i barrets, sinó també encarregant la casa als arquitectes més agosarats.

ARTISTES INCOMPRESOS

Trobem obres d´Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner o Enric Sagnier. Aquest mostrari arquitectònic de primer ordre no convencia a tothom. Se´l va titllar de massa recarregat i artificiós, fins al punt que el polític francès George Clemenceau -de visita a la ciutat- en veure tal successió de colors i decoracions a les façanes, va demanar el xofer que fes mitja volta. Alguns cronistes de l´època veuen en aquest fet el motiu del seu accelerat retorn a París. Sigui com sigui, no va ser l´únic al que va sorprendre l´excés de creativitat. Els escriptors Paul Morand i Evelyn Waugh, en observar la Casa Batlló de Gaudí, arribaren a la conclusió que es trobaven davant la seu del consolat de Turquia.

LA POMA DE LA DISCÒRDIA

Els propis barcelonins van batejar tota aquella illa de cases com la Poma de la Discòrdia, doncs els seus propietaris competien per veure qui la feia més grossa. El resultat no pot ser més espectacular. Qui va obrir via fou l´empresari xocolater -i afeccionat a la fotografia- Antoni Amatller. Contractaria a Puig i Cadafalch, qui engegaria una reforma de tal calat que, en veure el resultat, hom pensa en les típiques construccions dels Països Baixos. L´empresari tèxtil Josep Batlló va demanar una reforma de l´immoble del costat, en aquest cas a l´Antoni Gaudí. La imaginació de l´arquitecte i l´originalitat del seu ajudant Josep Maria Jujol van fer la resta. La façana, una de les més fotografiades del món, ens explica la llegenda de Sant Jordi, patró de Catalunya. Si dediquem un temps a observarla, podrem trobar el drac, la llança i la rosa. Una feina tan magistral tindria la seva recompensa. La Unesco la declararia Patrimoni de la Humanitat.

La tercera en discòrdia és la Casa Lleó Morera, d´en Domènech i Montaner. Els desperfectes que va patir el templet de la terrassa durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) van ser reparats a finals del segle XX per Òscar Tusquets, amb l´objectiu de tornar-lo al seu estat original.

LES JOIES DE LA CORONA

Una mica més amunt trobem una altra joia de Gaudí: La Pedrera o Casa Milà, també Patrimoni de la Humanitat. En aquest cas la seva façana representaria les onades del mar, on les baranes del balcó serien les algues. Sorprèn la terrassa, de la que sobresurten unes xemeneies que semblen cascos de soldats medievals. Un detall que no va passar inadvertit al cineasta George Lucas, qui s´inspiraria en elles a l´hora de dissenyar els uniformes de l´exèrcit imperial de La Guerra de les Galàxies. Uns elogis que estan molt lluny dels retrets inicials. Els veïns del matrimoni Milà els negaren la salutació ja que pensaven que les seves cases perdrien valor en trobar-se al costat d´aquell bloc petri. La premsa també anava plena. Algunes revistes satíriques recomanaven als inquilins que volguessin tenir mascotes es fessin amb una serp, enlloc d´un gos. Ja era prou coneguda l´afició del geni constructor per la línia corba a l´hora de distribuir els espais.

Tots aquests edificis són punt obligat per als turistes que visiten la ciutat. Molts no se n´adonen que el passeig està pavimentat amb panots plens de motius marins, disseny de Gaudí. D´altra banda, el millor homenatge que se li pot retre. Els fanals que vigilen el bulevard van sortir del cap d´en Pere Falqués i Urpí. Són allà des del 1906.

ÀMPLIA OFERTA CULTURAL

Això és una mostra del que hom pot trobar badant pel passeig i, sobretot, aixecant el cap. Un gest senzill per no perdre´s cap detall decoratiu dels edificis i, amb el qual, podem arribar a descobrir una cúpula metàl·lica que aixopluga un petit observatori astronòmic, l´Aster. L´oferta cultural també és prou llaminera. Al Palau Robert, a tocar amb la Diagonal, el Departament de Turisme de Catalunya hi fa exposicions. També a La Pedrera dediquen la planta noble a aquesta tasca. I molt a prop, la Fundació Suñol presumeix de comptar amb la col·lecció privada d´art contemporani més important de la ciutat. Els que vulguin desafiar el sentiment de l´olfacte poden fer-ho al Museu del Perfum. Es troba a la Perfumeria Regia i compta amb una de les millors mostres de flascons, que comprèn de l´època egípcia fins a l´actualitat. En definitiva, tot un ventall de possibilitats d´oci sense necessitat de sortir del carrer.

L'APARADOR DEL LUXE

El trasllat de les grans famílies burgeses i aristòcrates cap al passeig de Gràcia va arrossegar un estol de comerciants que no volien perdre els seus millors clients. De bon començament moltes cases van obrir-hi sucursals. El 1917 ho va fer Furest (llavors presumia de ser proveïdora de la Real Casa Espanyola), el 1940 Gonzalo Comella i, un any més tard, Santa Eulalia (fundada el 1843 a La Rambla i una de les pioneres a fer desfilades de moda). La casa Loewe ho faria als baixos de la Casa Lleó Morera. La sastreria Bel, El Dique Flotante o les joieries Roca i Masriera tampoc es quedarien enrere.

Tot aquest procés es va veure estroncat a mitjan dels 50 del segle XX amb la irrupció dels bancs, distribuïdores cinematogràfiques (RKO, Warner Bros) i concessionaris de cotxes (Cadillac, Packard). Això va fer que minvés la quantitat de gent que hi passejava, malgrat la proliferació de cinemes. I que consti que deixar-se veure per aquesta artèria era cita obligada si hom volia ser algú a la Barcelona de l´època. Formava part de les relacions socials, agradés o no.

LA PRIMERA MULTA

Així doncs no resulta pas estrany que la dama d´alta societat Maria Regordosa deixés anar un Anem a fer el merda al passeig de Gràcia tan bon punt donava l´ordre al xofer per sortir de casa seva a la plaça Urquinaona. Tenint en compte el moviment que hi havia, sobretot els caps de setmana, és del tot lògic que la primera multa que es posés a la ciutat fos al passeig de Gràcia. També va ser pioner en servir a Espanya els primers cafès exprés i panettones, a la desapareguda Cafeteria Milà. O el vermut al Cafè Torino, en obtenir l´exclusiva el seu propietari, l´italià Flaminio Mezzalama, després d´arribar a un acord amb la casa Martini & Rossi. El mateix va fer en Raimon Colomer a la seva granja de la cantonada del carrer Aragó, però amb un altre producte: el iogurt.

Fins i tot en Gaudí va fer de dissenyador d´interiors de dos establiments, malauradament desapareguts. Un era el Cafè Torino -el del vermut-, on el seu col·lega Puig i Cadafalch guarniria un altre dels seus salons; l´altre, la farmàcia Gibert, situada al que actualment és la plaça Catalunya -la banda ocupada ara per uns grans magatzems-. Hem de tenir en compte que originàriament la numeració del passeig començava tot just acabava el Portal de l´Àngel, ja que la plaça era un solar sense urbanitzar fins ben entrat el segle XX.

FIRMES LOCALS I INTERNACIONALS

Aquest privilegiat aparador ha estat sempre al servei dels clients més exigents. Una tendència que es manté, sobretot per als amants de la moda. A tota aquesta munió de botigues de capital català s´hi han de sumar les gran firmes internacionals. Són capaces d´esperar anys per aconseguir el local més adient. La llista de les que ja han aconseguit instal·lar-hi seu és prou significativa: Cartier, Tiffany´s, Chanel, YSL, Dolce & Gabbana, Valentino, Prada, Stella McCartney i no acabaríem de donar noms.

El total de locals sobrepassa els 160. Més de la meitat (65%) corresponen a comerços espanyols i, la resta, a grups internacionals. El que sorprèn és saber que una de cada quatre compres que es fa a Espanya per part de turistes extracomunitaris tenen lloc aquí, al passeig de Gràcia. El grans hotels també s´hi han posicionat. Majestic, Mandarin Oriental, Omm, Casa Fuster, Comtes de Barcelona, en són uns quants exemples. La majoria d´ells disposen d´unes terrasses panoràmiques realment espectaculars, a banda d´una oferta gastronòmica que ha estat reconeguda amb estrelles Michelin.

UN PASSEIG EN MAJÚSCULES

Patrimoni arquitectònic, exposicions, oferta gastronòmica i hotelera de primer nivell o comerços de luxe són només una part del que podem trobar en aquest bulevard de poc més d´un kilòmetre de longitud. Suficient perquè el visitant s´hi apropi -conscient de que veurà acomplertes les seves expectatives- tot passejant per una via que ha estat esculpida gràcies a la imaginació dels millors artistes.

Tal com diu el periodista Màrius Carol: El passeig de Gràcia és avui mostra d´una Barcelona a la qual li agrada mudar-se a les visites i oferir-se com una postal. En definitiva, un entorn que els barcelonins ens sentim molt orgullosos d´ensenyar al món.

Text: Rafa Burgos
Fotografies: fotosdebarcelona.com / Archivo Ortega